FESTA DE COMIAT A L'EDIFICI HISTÒRIC DE L'INSTITUT (1970-2009)
19 de juny de 2009
Després dels records immensos que aquest edifici ha generat i que ara desapareixerà només físicament, potser alguns tindreu la sensació de quedar-nos una mica orfes. Però, com ja s'ha dit aquests dies, això no serà així: el nou edifici de l'institut serà sempre casa vostra, casa nostra, la casa de tots els alumnes i exalumnes, de tots els profes i exprofessors, de totes les famílies que hi ha tingut fills, de tots els qui hi ha treballat i hi treballen.
Perquè tot i ser un edifici nou, no és un institut nou: és l'institut de sempre, l'institut de Bellpuig: el Col·legi Sant Tomàs en fou l'origen, el pare; aquest edifici singular que ha romàs dempeus 39 anys, n'ha estat el fill, la continuació, la brillant continuació; i ara assistirem al naixement de la tercera generació. Haurem tingut, doncs, tres èpoques de la mateix institució, d'una mateixa il·lusió: la dels estudis secundaris i la de la formació del jovent de les nostres viles i pobles.
Amb tota seguretat, el comiat d'un vell institut és un acte poc comú. Durant aquests mesos d'obres hem pogut constatar nombroses mostres de nostàlgia. Fora de Bellpuig i zona educativa és poc comprensible aquest sentiment. Però tots nosaltres sí que el tenim, i ben endins, i sabem i reconeixem tot allò que ha representat que Bellpuig hagi pogut disposar d'estudis secundaris des de temps tan primerencs i molt abans que altres pobles veïns. Personalment, m'agrada afirmar que aquesta inversió en la formació i educació ha estat molt més important i decisiva que no pas una gran fàbrica o un gran polígon. Si els economistes ho poguessin o ho sabessin comptar, la sifra de guanys fóra astronòmica. I sense el perill que les fàbriques tanquin i se'n vagin. Perquè l'institut no tanca, no desapareix, només canvia de vestit.
Va ser gràcies a la visió, gosaria a dir heroica, dels qui van impulsar aquest primer edifici, que a l'arribada de la primera reforma educativa LOGSE, es pogués continuar amb la secundària a Bellpuig, sense haver de tornar a emigrar; i que després d'unes quantes reformes més, puguem també renovar-nos físicament. Aprofito per demanar a les autoritats municipals que potser fóra hora de reconèixer aquells pioners i dedicar algun carrer al Col·legi Sant Tomàs o fins i tot al Sr. Lluís Mis, en la figura del qual tothom hi reconeix l'empenta i agosarament de la construcció d'aquest edifici.
Com diu la cançó, però, el temps passa i aquest pas del temps s'havia fet ja evident en les parets, les finestres, les instal·lacions, en la dificultat d'adaptar-lo a les noves necessitats educatives. I per sempre sabrem, quan al setembre comencem al nou institut, que si hi som és perquè anteriorment n'hi va haver un altre. I així ho recordarem tots nosaltres, que no volem perdre aquesta identitat de comunitat educativa tan arrelada, tan humana i tan propera. Per tant, sempre tindrem en el nostre record i en la nostra memòria aquells orígens i tots aquests 39 anys transcorreguts en aquest vell edifici. A les seues parets els diem: adéu-sia, gràcies pels serveis prestats!
Dels records, dels sentiments, de les emocions, de les pàgines viscudes i inoblidables, no ens n'acomiadem pas, perquè continuaran vius en la nostra memòria en l'edifici nou, que –us ho heu de creure i recordar- continuarà sent el vostre institut, l'institut de Bellpuig. Si us pla, no tingueu mai recança de vindre-hi: l'institut serà sempre la casa de tots vosaltres, de tots nosaltres. Josep M. Mir, director.
